La geografia
Bèlgica és dividida en tres regions naturals: l’alta Bèlgica, la Bèlgica mitjana i la baixa Bèlgica. L’alta Bèlgica és situada al sud-est de l’estat i és constituïda pel massís de les Ardenes, bloc hercinià format per gresos, calcàries i esquists paleozoics que fou erosionat i posteriorment remogut pels moviments alpins; la seva altitud oscil·la, en general, entre 300 i 400 m, i té el punt culminant de Bèlgica, la Baraque Michel, de 692 m; a l’extrem meridional, els sediments secundaris han afaiçonat un paisatge que recorda el de la Lorena francesa. Al nord de la línia Sambre-Mosa s’estén una àrea de sediments secundaris i terciaris que constitueix la transició a la baixa Bèlgica; és l’anomenada Bèlgica mitjana, d’altitud sempre inferior a 200 m. Al nord i a l’oest d’aquesta s’estenen les regions de Kempen i de Flandes, que formen un pla que no ultrapassa els 50 m d’altitud i que constitueix un bocí de la gran planura de l’Europa del nord; aquesta baixa Bèlgica, que en algun punt prop de la costa és àdhuc més baixa que el nivell del mar, no és separada dels Països Baixos per cap accident geogràfic natural. El clima de Bèlgica és oceànic; la temperatura mitjana anual és d’uns 10°C, i l’oscil·lació tèrmica anual, d’uns 15,7°C (temperatures extremes: 0,3°C pel gener i 16°C pel juliol); la mitjana de precipitacions és d’uns 1.000 mm, i la de dies de pluja, de 224; a les Ardenes, que, pel fet d’ésser la regió més elevada de Bèlgica i d’estar exposada als vents de l’oest, constitueixen un nucli de condensació de la humitat atmosfèrica, les temperatures són més baixes i les precipitacions s’eleven de 1.100 mm a 1.400 mm, i sovint són de neu. Des d’un punt de vista hidrogràfic hom hi distingeix tres sectors: la conca del Mosa, amb el seu afluent principal, el Sambre, que drena el 43% de la superfície de Bèlgica; la de l’Escalda, que drena gairebé tota la Bèlgica mitjana i la baixa, i l’extrem nord-oest del país, drenat per petits rius que desemboquen directament a la mar del Nord. El país, en especial la baixa Bèlgica, és travessat per nombrosos canals, entre els quals destaca el canal Albert, que comunica el Mosa amb el port d’Anvers. La costa, que pertany totalment a Flandes, té 65 km de longitud; és rectilínia i baixa i és formada per una platja de sorra, vorejada per un cordó de dunes. El bosc ocupa un 20% de la superfície belga, i és concentrat especialment a les Ardenes; és constituït per roures, faigs i pi roig; aquest bosc ha estat transformat en part en landes i té intercalades torberes, que a la regió reben el nom de fagnes.
Els recursos econòmics i l’economia
L’agricultura
Ramaderia bovina a Bèlgica
© Corel Professional Photos
Tot i tenir una productivitat elevada, gràcies a la mecanització i a la generalització dels conreus intensius, l’agricultura és un sector poc important dins l’economia belga. Bèlgica és alhora importador i, sobretot a partir de l’elaboració dels conreus industrials del país, exportador d’aliments. El 2001 l’agricultura aportava el 1% del PIB i ocupava el 2% de la població activa. L’activitat ramadera és més important, però tampoc no és autosuficient. El 24% de la superfície del país és dedicat a conreus, el 21% a pastures i una altre 21% a boscos. Predominen els conreus herbacis (camps i horta), amb els cereals en un primer lloc destacat, sobretot el blat; el segueixen l’ordi, la civada i el blat de moro; altres productes agrícoles són les bleda-raves, les xicoires, les patates i el lli, el llúpol i el tabac, conreats industrialment. Les Ardenes i en general Valònia és una regió d’agricultura pobra, les produccions principals de la qual són els cereals, les patates, i el farratge per al bestiar. Per contra, l’agricultura és molt pròspera a la Bèlgica mitjana, centrada a la regió de Brussel·les, on són emprats en abundor els adobs i la maquinària; hi destaquen les bleda-raves i el blat, al secà, i, prop de les grans ciutats, els conreus d’horta i d’arbres fruiters, a vegades en hivernacles (raïm i fruita primerencs que són destinats a l’exportació). La baixa Bèlgica, la part típica de la regió de Flandes el sòl de la qual ha estat dessecat en alguns indrets mitjançant canals i rescloses i molt millorat amb adobs, és terra de cereals, farratge, horta i prats. La ramaderia de bovins, que és la més important de Bèlgica, destaca sobretot a Flandes, bé que també és practicada a les altres regions. La segueixen en importància la de porcins, la de bestiar de llana i la d’equins, de la qual són ben coneguts els cavalls de tir del Brabant, que avui pràcticament han perdut la seva funció com a força de treball.
La mineria
Al segle XIX, l’extracció de carbó fou la base de la florent indústria i de la potència econòmica del país; però les mines, situades al Borinage, a Kempen i a la conca del Sambre-Mosa, on destaquen els centres de Charleroi, Namur i Lieja, han anat exhaurint-se i, sobretot a partir de la segona meitat del segle XX han estat gradualment abandonades; només les de Kempen restaven en funcionament a final dels anys noranta, amb una modesta producció. Semblantment, el mineral de ferro s’ha exhaurit i hom fa extraccions, modestes però estratègiques, de gas natural. Té també importància l’explotació de caolí. A final dels anys noranta Bèlgica tenia set centrals nuclears en funcionament, que el 1998 proporcionaven el 54% de l’energia elèctrica, un dels índexs més alts del món. La resta és produïda en centrals tèrmiques, abans alimentades amb carbó i actualment amb petroli importat, llevat d’una petita part (1,7%) que és d’origen hídric.
La indústria
La indústria aporta el 24% del PIB i ocupa el 25% de la població activa (2001). La més tradicional de les branques de la indústria és la tèxtil, bé que aquesta ha estat superada per la siderúrgica, la metal·lúrgica i la mecànica. La siderúrgia tradicional radica a la regió de Lieja, al Hainaut (Charleroi, La Louvière), al Brabant (Clabecq) i a la província de Luxemburg (Athus, Halanzy, Musson), però la més dinàmica és la de Gant (Flandes), muntada damunt l’aigua del port. El 50% de l’acer és produït per una sola empresa, creada el 1968, per la fusió de dos grups importants: el Cockerill Ougrée-Providende i L’Espérance- Longdoz. El 1981 aquesta empresa, fusionada amb la Triangle, de Charleroi, s’anomenà Cockerill-Sambre. El 1984 signà amb l’ARBED, de Luxemburg, un acord de ‘sinergia’, amb la finalitat d’evitar duplicitats i el 1998 fou adquirida per la USINOR francesa, finalment integrada (2002) en el grup Arcelor, que comprenia algunes de les primeres empreses acereres europees. Destaca la producció de zinc i la de plom; totes dues tenen els centres principals a la regió de Lieja (Angleur, Sclaigneaux, Flône, Englis, Prayon, Hollogne-aux-Pierres) i a Kempen (Overpelt-Lommel, Balen i Rotem), regió industrialitzada amb la construcció del canal Albert (1940). També destaca la metal·lúrgia del coure, que és refinat a Hoboken i a Olen. Tant en la siderúrgia com en la foneria de diversos minerals (zinc, coure, plom, estany i alumini) Bèlgica ocupa una posició destacada, tot i que tendeix a recular a favor dels productors d’economies emergents, que han obligat a reestructurar el sector, amb tancament de plantes i nombroses fusions, generalment en l’àmbit de la UE. D’altra banda, la dependència del sector de les importacions del mineral en brut de països tercers (sobretot de les antigues colònies, de les quals destaca l’antic Congo Belga, actual República Democràtica del Congo) subordinen la producció a factors polítics i a acords reguladors de mercat. Al sector mecànic sobresurt la construcció de material ferroviari (La Louvière, Mons, Lovaina, Malines) i la del muntatge d’automòbils (Anvers i Brussel·les). També és notable la construcció naval (Anvers), la motociclística, la d’armament (Lieja-Seraing, Herstal) i l’aeroespacial (Brussel·les, Charleroi, Lieja). En el camp de la indústria tèxtil, el sector més important fou el de les filatures i dels teixits de cotó, el qual sector es concentra sobretot a la regió de Gant; el de la llana té el centre principal a Verviers, i d’altres centres menors a Eeklo, Malines, Leuze, Tournai; el del lli (vuitè lloc del món en fibra el 1999) radica a Flandes, amb Gant, Kortrijk (Courtrai) i Malines com a centres més importants. La filatura té també rellevància i treballa tant la fibra del país com la importada (jute), tot importat, i n’adquireix més la producció de fibres artificials. El quart gran sector tradicional és el químic. Començà amb els derivats del carbó, els fertilitzants i la química de base. La branca petroquímica va en augment i té les principals refineries a Gant, Anvers, Feluy i Brussel·les. Dins el mateix ram químic (Willebroek, Leval, Vilvoorde, Langerbrugge) cal destacar la fabricació d’amoníac sintètic, àcid sulfúric, àcid nítric i cautxú sintètic, plàstic, resines i colorants. El sector farmacèutic té els centres de producció a Brussel·les, Charleroi, Lieja, Anvers i Gant). Té una notable importància la indústria del vidre, i de l’alimentària té un cert relleu la branca sucrera.
Els transports i les comunicacions
La ciutat de Bruges, que té un dels ports més importants de tot Bèlgica
© B. Llebaria
Bèlgica disposa d’una excel·lent xarxa de comunicacions. La de carreteres és extensa (4,7 km per km2 el 2000, densitat única al món fora dels estats ciutat), amb 143.800 km, dels quals uns 1.700 són autopistes. La xarxa ferroviària també és una de les més denses (3.380 km el 1999), i funciona en la seva major part sota el control de la Societé Nationale des Chemins de Fer Belgues (SNCB). Sotmès a una modernització de gran abast i en coordinació amb Alemanya, els Països Baixos, França i la Gran Bretanya, des del 1997 funciona una línia de gran velocitat entre Brussel·les i París. La xarxa de rius i canals navegables és també considerable (uns 1.520 km, dels quals 860 corresponen a canals). El més important és el canal Albert, cinquè del món pel tràfic comercial (i segon a l’interior d’un continent), simbòlic perquè enllaça la navegació de l’Escalda (considerat riu nacional flamenc) a Anvers amb la del Mosa (riu nacional való, a Bèlgica), a Lieja (metròpoli de Valònia). Com a ports, destaca el d’Anvers, el qual molt modernitzat, és el segon més gran d’Europa gràcies, en gran part, als nombrosos enllaços ferroviaris i a les instal·lacions petroquímiques de les proximitats. Hi és pendent, però el canal Mosa-Rin. Hi té lloc el 80% del comerç marítim belga. Menys importants són els de Gant, Bruges, Oostende i Zeebrugge (avantport de Bruges), els únics de passatge (en contacte sobretot amb la Gran Bretanya) per la situació litoral. La marina mercant, inferior a la dels estats veïns, comprèn una discreta flota petroliera. Els aeroports més importants de Bèlgica són a Brussel·les, Anvers i Oostende. SABENA, la companyia estatal d’aviació (1923), malgrat tenir una de les xarxes de més abast del món feu fallida el 2001, i fou succeïda per Brussels Airlines, també de titularitat pública.
Els serveis
Els serveis són el sector principal de l’economia (74% del PIB i 73% de la població activa el 2001). La banca és força desenvolupada, i les principals entitats bancàries internacionals hi tenen representació. El nombre d’entitats és d’uns 140. L’autoritat monetària (que des del 1999 és sotmesa a les directrius del Banc Central Europeu) és la Banque Nationale de Belgique, fundada el 1850. És important la borsa de Brussel·les, fundada el 1867 , que el 2000 és fusionà amb les de París i Amsterdam (‘Euronext’). País amb molts atractius el turisme hi és molt important, especialment a les ciutats amb un ric patrimoni artístic i cultural (Anvers, Bruges, Brussel·les, Lieja, etc.), però també a la costa i a la regió de les Ardenes pels seus al·licients naturals. Pel nombre d’arribades (6,180 milions el 1998) i pels ingressos (7.039 milions de dòlars el 1999), Bèlgica és una de les primeres potències turístiques del món, si bé en aquest aspecte el saldo és deficitari (els belgues gasten molt més a l’estranger; el 1999 les despeses superaren d’un 42,8% els ingressos). Prop del 80% dels turistes procedeixen dels copartícips de la Unió Europea on, al seu torn, s’adrecen també majoritàriament els turistes belgues, molt especialment a França.
El comerç exterior
El comerç exterior presenta, al llarg de la dècada dels anys noranta, un saldo positiu (mitjana 1995-2000: 4,1%), i la balança de pagaments és també favorable. Les principals exportacions són de maquinària i equipament de transport (30% el 1999), productes químics (16%), plàstics (4%), aliments (9%), ferro i acer (4%), articles tèxtils (4%), i productes derivats del petroli (2,5%). Les exportacions consisteixen bàsicament en maquinària i equipament de transport (32%), manufactures bàsiques, especialment de ferro i acer (21%), productes químics (16%) aliments (8%), hidrocarburs (6%), i diamants (4%). Entre el 50% i el 60% del comerç exterior belga (efectuat conjuntament amb Luxemburg) té lloc amb els quatre estats veïns de la Unió Europea: Alemanya, els Països Baixos, França i la Gran Bretanya. Segueixen en importància els intercanvis amb els EUA (entre un 6% i un 8%).
L’economia
Bèlgica és un dels països més desenvolupats del món. El 1999 la renda per habitant era de 24.650 dòlars. Aquest alt nivell ha estat possible, tot i la seva alta densitat de població, gràcies a una forta industrialització començada gairebé al mateix temps que la d’Anglaterra. La industrialització fou basada en el capital comercial, en la bona localització, en les mines de carbó i, més endavant, en els metalls de les mines de les colònies. La manca de moltes de les primeres matèries i una clara orientació exportadora fan que l’economia belga depengui en alt grau de l’exterior, sobretot dels dos grans països europeus: França i Alemanya. Juntament als Països Baixos i Luxemburg, amb els quals comparteix aquesta i altres característiques, Bèlgica ha estat una capdavantera en els moviments de cooperació i progressiva integració econòmica (i posteriorment també política) amb Europa. El 1921 formà part de la Unió Belgicoluxemburguesa; el 1948, del Benelux; el 1951, de la CECA, el 1957, de l’EURATOM i del Mercat Comú, les Comunitats Europees el 1965, que rebé finalment el nom de Unió Europea el 1993, amb capital a Brussel·les. El creixement econòmic belga no ha estat gaire espectacular, però sí constant al llarg de més de cent anys, a part de les dues guerres mundials. El període de creixement màxim es produí els anys vint d’aquest segle. La renda per habitant en dòlars constants passà de 270 el 1860 a 700 el 1929 i a 920 el 1960. Aquest darrer any s’esdevingué la independència del Congo (que adoptà el nom de Zaire), però l’efecte no fou gaire fort pel fet que hom hi mantingué un colonialisme econòmic i fou repatriat un volum important de capital. En 1990-99 el creixement del PIB fou del 1,8% anual de mitjana. La situació de Bèlgica a l’interior del bloc occidental després de la Segona Guerra Mundial repercutí favorablement en l’economia. A més dels ajuts a la reconstrucció, Bèlgica s’ha vist beneficiada per la seva posició central en l’Europa desenvolupada, de vital importància en les inversions estrangeres, tant europees (singularment de França i Alemanya) com dels EUA. Els anys noranta, la preocupació econòmica més important del govern ha estat la forta reducció del dèficit pressupostari i del deute públic (en part conseqüència de que el país disposa d’un dels nivells de prestacions socials més elevats del món), objectiu en gran part aconseguit gràcies a una política de privatitzacions. El 1999 Bèlgica complí els requisits d’accés a la moneda única europea, que adoptà com a moneda de curs legal l’u de gener de 2002, i desplaçà l’antiga unitat, el franc belga. En comparació al nivell de la seva economia, l’atur és considerablement elevat (9,6% el 1999).
La geografia humana i la societat
El poblament i la població
Namur, ciutat on conflueixen els rius Sambre i Mosa
© B. Llebaria
La població belga presenta les típiques característiques d’una societat amb llarga tradició industrial i urbana. El creixement és pràcticament nul, fruit d’uns baixos nivells de natalitat juntament amb una mortalitat relativament alta en el context europeu. La taxa de creixement natural de la població el 1970 era del 2‰, i a final de la dècada, proper a zero, situació que s’ha mantingut al llarg dels anys següents (el 2000, la taxa de creixement era de 0,8‰). L’envelliment de la població belga és un dels més acusats d’Europa; un 22% d’individus és major de 60 anys, índex que creix per l’acció continuada de la baixa natalitat (10,9‰ per una taxa de mortalitat del 10,1‰), tot i la nombrosa presència dels immigrants (al voltant d’un 10% de la població total), fins els anys vuitanta provinent de l’Europa meridional (bàsicament italiana) i posteriorment magribina i turca, sobretot. Una altra característica de la població belga és l’alt grau d’urbanització (96,8% de la població). Ateses les petites dimensions de Bèlgica, l’alta densitat (336 h/km2 el 2000) i importància de les activitats no agràries, la diferència entre medi rural i medi urbà no és radical, a excepció de la regió de les Ardenes, l’única muntanyosa i poc industrialitzada, amb densitat inferiors a 50 h/km2. Les àrees de Brussel·les i Anvers concentren, cada una, el 10% de la població. La majoria de la població, però, viu en ciutats mitjanes, inferiors a 50.000 h; aquestes ciutats que formen àrees urbanes polinuclears intensament interrelacionades per vies de comunicació i transport. Les àrees urbanes s’organitzen d’acord amb dos eixos paral·lels d’oest a est, seguint les valls fluvials, i pels enllaços entre aquestes línies principals, amb Brussel·les com a centre de comunicació entre les diverses àrees. El primer eix, a la part meridional, a la regió valona, enllaça des de Mons a Lieja, i es perllonga vers l’est fins a la ciutat francesa de Lilla. El segon eix també segueix les línies fluvials, especialment de Comines a Anvers, amb la seva derivació vers la costa de Gant a Bruges i Oostende, a la regió flamenca. Els canals constitueixen també altres línies bàsiques de comunicació, que organitzen el territori segons un triangle, els vèrtexs dels quals serien Anvers, Lieja i Lilla, a França, amb una línia central Anvers-Charleroi, passant per Brussel·les. Les dues línies esmentades coincideixen essencialment amb les dues bases de la industrialització belga: la tradició tèxtil flamenca al nord, i els antics jaciments carbonífers i la indústria siderúrgica a la regió valona.
Les llengües
En 1962-63 hom fixà una frontera lingüística que divideix el país en quatre zones: flamenca, valona, bilingüe (flamenca i valona) i alemanya. El flamenc, variant del neerlandès, és parlat pel 62% de la població (2000), i el való, variant del francès, es parlat pel 35%, mentre que l’alemany és parlat a la província de Lieja per un 1% dels belgues. Les tres llengües (flamenc, francès i alemany) són admeses al parlament belga. Les províncies del nord (Flandes Oriental, Flandes Occidental, Anvers i Limburg) són flamenques, mentre que les del sud (Hainaut, Namur, Lieja i Luxemburg) són valones; la província de Brabant és flamenca en la seva part septentrional i valona en la meridional, i Brussel·les constitueix un nucli bilingüe (10%) dins l’àrea flamenca. Llevat d’aquest darrer nucli, les altres tres zones constitueixen tres comunitats lingüístiques amb institucions amb competències sobre la llengua i la cultura. A la divisió en comunitats hom hi superposà el 1993 una nova estructura federal a efectes polítics.
Les religions
La majoria de la població és de religió catòlica (87% de la població el 1995), bé que en bona part no són practicants; hi ha també un 1% de protestants i un 0,3% de jueus, bé que superen aquestes dues darreres confessions tradicionals els musulmans, que atenyen al voltant del 4%. L’estat subvenciona els llocs de culte de catòlics, protestants i jueus.
La catedral d’Anvers
© B. Llebaria
La vitalitat del catolicisme belga s’ha manifestat en l’impuls de les missions i en la preocupació social, amb moviments apostòlics com la JOC, estesa per tot el món. Cal destacar la influència determinant de la Universitat de Lovaina al Concili Vaticà II. L’església Catòlica forma la província eclesiàstica de Malines-Brussel·les, amb els set bisbats sufraganis d’Anvers, Bruges, Gant, Hasselt, Tournai, Namur i Lieja.
L’ensenyament
Hi ha dos tipus de sistema educatiu: l’oficial —escola secular de l’estat— i el lliure —escola privada generalment catòlica—, el qual rep subvenció estatal. La llengua vehicular de l’escola és la de la localitat, i a Brussel·les és la llengua materna del nen. Des del 1993 la responsabilitat de l’ensenyament recau en les comunitats. L’escolaritat és obligatòria de 6 a 18 anys. Hi ha tres cursos de dos anys de durada cada un d’ensenyament primari. L’ensenyament secundari també és dividit en tres cicles de dos anys cada un. Un examen dit “de maduresa” dona entrada a qualsevol carrera superior. Bèlgica té divuit universitats, quatre de les quals sota la tutela de la Comunitat valona (de les quals sobresurten les de Mons i Lieja), tres sota la de la flamenca (Gant) i 11 de privades, entre les quals la Universitat lliure de Brussel·les i la Universitat Catòlica de Lovaina.
El govern i l’administració
Bèlgica és una monarquia constitucional parlamentària creada per la constitució del 7 d’abril de 1831, una de les més antigues del món encara en vigor. El rei és el cap del poder executiu i exerceix el legislatiu juntament amb el senat i la cambra de representants.
El Palau Reial a Brussel·les
© Corel Professional Photos
De fet, el cap de govern, nomenat pel rei, un cop ha obtingut la confiança de les cambres, és qui dirigeix efectivament l’executiu. El rei, no responsable, sanciona i promulga les lleis dictades per les cambres; el dret reial de vet no ha estat utilitzat. Els seus actes han d’ésser contrasignats pels ministres responsables. El 1993, la constitució fou esmenada per tal de convertir Bèlgica en un estat federal, compost per tres comunitats lingüístiques (francesa, flamenca i alemanya) amb institucions i competències exclusives en educació i cultura, i tres regions (Valònia, Flandes i Brussel·les) amb competències exclusives en economia domèstica, transport, obres públiques, habitatge i medi ambient. Les regions i les comunitats només es corresponen de manera aproximada, ja que la comunitat germanòfona és inclosa en la regió de Brussel·les, i la regió de Brussel·les no forma cap comunitat per tal com és oficialment bilingüe. Els tres parlaments autònoms, elegits cada quatre anys, combinen en la seva representació les comunitats i les regions. El parlament federal (sotmès també a una reforma en profunditat el 1993, i vigent des de les legislatives de 1995) deté les competències d’afers estrangers, defensa i part de les d’economia i finances. El poder legislatiu és conferit al senat i a la cambra de representants. La cambra de representants es compon de 150 membres, elegits per sufragi universal directe per un període de quatre anys sobre la base d’un sistema proporcional. El senat és format per 71 membres, 40 dels quals són elegits pel mètode proporcional i sufragi universal directe cada quatre anys, 21 són designats per les assemblees legislatives de les regions i les comunitats i 10 són cooptats pels membres electes de la cambra. Els fills del rei poden ser membres del senat a títol honorari des dels 18 anys. La proporcionalitat i l’existència de les dues comunitats lingüístiques secularment enfrontades han afavorit una gran fragmentació política. Els partits més importants són el Parti Social Chrétien-Christelijke Volkspartij (PSC o CVP), democratacristià, fundat el 1945 i fortament arrelat a Flandes i a la província valona de Luxemburg, el Parti Socialiste Belge-Belgische Socialitische Partij (PSB o BSP), fundat el 1885, el Parti Réformateur Libéral (1886), el Vlaamse Liberales en Demokraten (liberals flamencs, fundat el 1961 com a Partij voor Vrijheid en Vooruitgang fins el 1992), i els partits nacionalistes flamenc (Volksunie [VU], fundat el 1954) i valons (Rassemblement Wallon [RW], fundat el 1968, i els nacionalistes ultradretans Front Démocratique Francophone [FDF], való, fundat el 1964, en coalició des del 1968), i Vlaams Blok, flamenc, fundat el 1979, a més dels ecologistes flamencs (Agalev, 1982). Bèlgica és membre de l’ONU, de la Unió Europea (la Comissió Europea i el Consell de la UE tenen la seu a Brussel·les), del Benelux, del Consell d’Europa, de l’OTAN (amb la seu a Brussel·les), de l’OCDE i de la Unió d’Europa Occidental (amb seu a Brussel·les).
La història
Dels orígens a la Segona Guerra Mundial
El conjunt de territoris dels Països Baixos del sud, que després foren anomenats Bèlgica, antigament estigueren vinculats a la Gàl·lia, i posteriorment foren incorporats a la Lotaríngia. A partir del segle XI restaren fragmentats en diversos nuclis feudals vassalls de l’Imperi Germànic i de la corona de França. Durant el segle XV els territoris es reunificaren i començaren de formar-se les institucions, inici de la unitat administrativa i política dels Països Baixos. El matrimoni de Maria de Borgonya amb Maximilià d’Àustria situà els Països Baixos en l’òrbita dels Habsburg (Països Baixos). El territori de l’actual Bèlgica constituí la part més rica i més poblada de les disset províncies fins que la revolta i la independència de les províncies septentrionals alterà la situació. El tractat de Münster (1648), que, comprès dins el conjunt de convencions de la pau de Westfàlia, concedí la independència a Holanda, provocà, l’asfíxia econòmica dels Països Baixos meridionals en tancar l’Escalda. El país, governat despòticament, no es redreçà fins al final del segle XVIII. Mentrestant, Lluís XIV ocupà l’Artois i Arràs (1659), i entre el 1668 i el 1678, Flandes meridional i Cambrai. Després del tractat d’Utrecht (1713), els Països Baixos de domini castellà passaren a la casa d’Àustria, i començà a perfilar-se el marc de la futura Bèlgica, basat en els ducats de Brabant amb el marquesat d’Anvers, Limburg, Luxemburg, Gelderland, els comtats de Flandes i de Hainaut, el marquesat de Namur i les viles de Malines i Tournai. Les reformes il·lustrades que Josep II introduí en l’administració de l’Església amenaçaren el sistema tradicional i suscitaren una forta oposició, que desembocà en la Revolució Brabançona (1789), que expulsà la casa d’Àustria del país. Immediatament les províncies es confederaren i formaren els Estats Belgues Units (10 de gener de 1790). A la fi del mateix any fou restablerta la dominació austríaca. El 1792 la França republicana ocupà els Països Baixos del sud, després de la batalla de Jemmapes (1792). L’annexió fou reconeguda per Àustria en el tractat de Campoformio (1797). L’ocupació francesa operà profundes modificacions en l’administració i la justícia. Amb Napoleó hi hagué un redreçament econòmic, motivat per l’ampliació del mercat amb França; augmentà el progrés de la indústria cotonera, metal·lúrgica i hullera. A la caiguda de Napoleó (1814), els aliats, intentant de prevenir una nova expansió francesa, decidiren de reunir les províncies del sud i del nord en un sol estat (Tractat de Viena, 1815) i, així donaren lloc al regne dels Països Baixos, del qual Guillem I d’Orange-Nassau acceptà la sobirania. En el trànsit del segle XVII al XIX els Països Baixos del sud començaren d’assolir caràcter industrial. Anvers amplià el seu port, Gant esdevingué un nucli industrial important de filatura de cotó, Verviers manufacturava lli, Lieja i Hainaut desenvolupaven la mineria de carbó. Mentrestant, Holanda prosseguia el seu desenvolupament comercial. Aviat, però, les divergències basades en l’oposició religiosa i econòmica entre el nord, protestant, comercial i lliurecanvista, i el sud, catòlic, industrial agrícola i proteccionista, feren impossible la unificació dels Països Baixos. Factors d’ordre polític agreujaven la qüestió. Bèlgica i Holanda tenien igual nombre de representants als estats generals, tot i que la població de la primera era de 3.500.000 i la de la segona de 2.000.000. El poder reial, holandès i protestant, volgué controlar l’ensenyament i les universitats de Gant, Lovaina i Lieja, així com la formació dels eclesiàstics (el Col·legi Filosòfic), i imposar a la burgesia del sud els funcionaris holandesos i la llengua neerlandesa. Aquesta situació menà a la formació de dues tendències revolucionàries contra la monarquia d’Orange-Nassau, una de liberal, partidària d’un estat burgès, i una de catòlica, que reivindicava un estat amb una forta influència de l’Església. El 1828 s’uniren ambdues tendències i sorgí l’unionisme, contra el qual el rei actuà atacant sobretot l’oposició dels periodistes. La revolució de juliol a París feu augmentar la tensió, i el 25 d’agost de 1830 esclatà una revolta a Brussel·les de significació obrera. La burgesia, armada per defensar-se, reprimí l’agitació i reclamà reformes polítiques. Les tropes neerlandeses enviades contra